Pàgina amb moltes fotografies meves del Port, els seus indrets més bonics i orquídies.

També altres imatges del Delta de l'Ebre, Serra d'Irta i altres fotografies que mostren la bellesa del món natural

dissabte, 18 de setembre de 2010

ULLDEMÓ – PENYAGALERA – COVES DE BERTROL – RACO DE LES OLLES

 

 

Els conglomerats terciaris que emmargenen la part nord del Port tenen per a mi ,entre d’altres, dos  atraients especials : per una banda, els colors rogencs que al capvespre es fan amos i senyors del paisatge i d’altra banda les altes i verticals parets que cauen a plom sobre els rius.

Penyagalera te un tercer atraient , la seua fesomia. Es tan caracteristica que la fa reconeixible des de moltes parts del port. I aixo que es de formes senzilles.

Avui hem pujat i baixat per llocs diferents en un circuit que no te desperdici.

Photobucket

D’igual manera que en una altra ruta que ja vaig fer, iniciarem l’itinerari al Toll de Pablet pero en arribar al cim, no recularem sino que anirem a buscar l’Ulldemo aigües amunt, per a no perdren’s un meandre espectacular.

De manera que la primera part del recorregut esta ja explicada i alli us emplaço per a seguir-la

 Photobucket

L’Ulldemó baixa amb mes ganes del que esperava, ja que estem en epoca de cabdal gassiu.

 

Photobucket

Tenim al davant les parets de Penyagalera, a l’esquerra la Roca del Migdia

Photobucket

Davant nostre s’obre la vall de l’Ulldemo

Photobucket

 

Estem en zona de voltors i els anirem trobat,  en vol o als seus posadors

 

Photobucket

Seguint el PR farem una forta pujada per un cami ple de codols pero net i de bon seguir. Ja a dalt distingirem el cim que esta separat de nosaltres pel Barranc de Penyagalera.

Photobucket

En arribar a un pouet, podem triar dos camins: l’altra vegada vaig prendre el de l’esquerra i avui el de la dreta.

Photobucket

Ambos es reuniran a la Caseta de la Mola.

 

Photobucket

 
Ja al cim de Penyagalera, podem deixar l’esguard allunyar-se mes enllà de les Agulles de Bot, de la Terra Alta, de la Punta de l’Aigua
 

Photobucket

Desfent uns pocs metresel cami d’arribada vorem que a l’esquerra surt un nou sender que se’n va  avall, cap al Coll de Pelele, al fons. Les marques dels estels del Sud i unes marques roges ens hi dirigiran.
 
 

Photobucket

La baixada inicial no te cap complicacio pero comporta un bon desnivell fins a travessar un barranquet.
El creuem i remuntem fins al Coll de Pelele
 
 
 

Photobucket

 
Ja al coll, trobem una cruïlla vora les restes d’un corral: a esquerra, seguint els estels blaus, fariem cap a l’Algars. A dreta, amb marques verdes, en una pedre trobarem escrit : Ulldemo. Endavant. A nem a baixar per la Costa d’Arrancapets.
 

Photobucket

 
 
 
 
 

Photobucket


El cami, malgrat les fites i les marques verdes esta poc dibuixat i es bo prendre una mica d’atencio en segui-lo, al temps que admirem les parets de la dreta, on es refugien els voltors.
 
 

Photobucket

 
Mes endavant, uns bancals plens de pi mediterrani amb un verd llustros ens diuen que estem al Mas de Quatre.
 
Photobucket
 
Una mica mes endavant, una bauma amb una construccio que fa vore que estigue habitada i uns metres mes avall les restes d’una sequia.

Photobucket
Passada una antiga canalitzacio farem cap a l’Ulldemó.
 
 Photobucket


L’hem de travessar i pujar a la pista que ve de La Pataquera.
 

Photobucket

 
 
 
Ara es cosa d’anar seguint la pista o si ho preferim, per dins del riu.



Photobucket
 
 
Si he seguit la pista, mes endavant seguirem una pista tancada que baixa a tocar el riu. Estem a les Coves de Bertrol, unes baumes tancades.


Photobucket
 
 
Una d’elles esta reconstruida. Passant per davant de la porta, neix un caminet que s’endinsa seguint riu avall.

 

Photobucket 

 
El lloc es dels mes bonics que te l’Ulldemo.

 Photobucket
 
Pero ens uns metres, a dreta ens arriba un barranc, el Barranc de Penyagalera. 
Es necessari que travessem l’Ulldemo i ens endisem per aquest nou barranc. Es poca distancia pero el seu final sera una bona recompensa : El raco de les Olles. El barranc, despres d’un salt ha excavat tres olles que son dignes de vore.

Photobucket

Tornats a l’Ulldemo, seguirem la seua davallada. Per on ens deixi l’aigua o la vegetacio, a dreta o esquerra, passarem per un raco amagat que ens fara badar la boca.
 

 

Photobucket

 
 
Les amplies vistes dels contraforts de Penyagalera.

Photobucket



 

Photobucket

 
 
 

Photobucket

 

Finalment, passat el meandre, el riu s’acosta a la pista i sera el moment de pujar a per ella.
 

Photobucket 

 
La trobada amb la pista sera una sorpresa : la Font de Jordan. Humil, amagada pero bella. Amb la seua teula dissimulada entre el verd.

Photobucket
 
Pista avall, un darrer record a les parets de Penyagalera, i passarem vora una altra font, una cova emparedada i arribarem finalment  al panell indicador de l’inici de l’excursio.
 
DESCARREGA’T EL TRACK











diumenge, 12 de setembre de 2010

LA FRANQUETA : LES MALES TERRES

 
 
Les Males Terres, nom suggerent que parles de vida aspra i dificil. De boscatants estimbats  roquer avall, de llops que baixen de la Muntanyola per atacar el ramat, de llamps i d’aiguats. I sobretot de fam i d’esforç a canvi de poc.
Els darrers masovers van desfilant la seua història i parlen de les Males Terres i tu, encuriosit vas a veure que hi ha, alla i et trobes teixos enormes, arbres curiosos, fonts, bassis i llocs ocults que han estat amagats, engolits pel pas del temps i que així volen seguir.
 
 
 
 
Photobucket
 
Coves Roges i la Punta del Blau
 
 

Photobucket
 
Un cirerer i una carrasca maridats; enroscats entre ells, s’ajuden mutuament a aguantar la força del vent al Coll dels Cirers.
En vorel’s vaig recordar que a Albocasser, al  Maestrat, per Sant Antoni cremen una carrasca i un cirerer.
 
 
 

Photobucket
 
El Bassi de Coves Roges. Qui l’excavà, fa un munt d’anys, encara  recorda els glops d’aigua fesca.
 
 

Photobucket
 
 
 
La Font de Coves Roges
 

Photobucket

 
Els pins saluden el sol
 
 

Photobucket
 
 
Coves tapades per l’heura
 

Photobucket
 
 
Les Carrasques sobreviuen a les rebleres
 

Photobucket
 
 
Coves on ja fa temps que ningu porta sal als sovatges
 
 
 
Photobucket
 
 
 
I una taca aïillada enmig del pedregal.
 
 

Photobucket
 
 
Quantes migdiades a l’ombra d’aquest teix va fer aquell petit pastor.
 

 

LA FRANQUETA : COVA DEL BLAU

 
 
 
 
Aquell no va ser un estiu qualsevol.
Amb els estalvis de qui sap quant de temps m’havia comprat uns binocles . Em mirava aquell llautó resplendent a l’aparador de Can Cotet, vora el Portal de l’Angel, cada cop que hi anava a Barcelona .
Per aixo molts matins abans que trenques l’alba agafava la bicicleta i pujava vers la Roca de Benet o  els masos de vora els Estrets: els Ateus. la Franqueta, el mas de Toni, de Franxo, de Cases, … .
Per aixo aquell dia estava esperant que la llum neixent em permetes vore una parella de picots garser gros que feia varis dies que tenia aüllat pels xops de vora el Mas de la Franqueta quan apareque un vailet que segons em digue, venia del mas de Corretja. El pastoret recolli a un seu amiguet, tambe pastor que baixà del Mas de la Franqueta i tots dos enfilaren amunt, pel Riu Sec. 
Riallers i trotadors, amb el sarronet a la banda, em contaren que anaven a pels ramats que tenien pasturant pels roquers de Coves Roges. Coneixia el lloc. Plecs espectaculars de calcaries i margues blaves, argiles roges,… conformaven un precios lloc.
Ells tiraren amunt i jo vaig seguir a les meues coses, escrutant els pollancres.
 
 
 
Photobucket
 
 
A mig mati,despres de veure que  no voria els picots vaig decidir fer un tomb per la Vall d’Uixó.
De manera que vaig enfilar, despres de deixar la bicicleta al Mas de Quiquet, pel  caminet de les Clotes de Clementet i Terranyes, a veure que em regalaria el dia.
Despres de deixar el Riu Sec a esquerra i mes tard la Canal del Baco a dreta el cami pujava unes desenes de metres paralel al Barranc del Llor.
Just en el moment que el cami abandonava el Barranc i començava a pujar de valent, al davant met unes esquelletes em feren girar l’esguard a l’altra banda de barranc.
Les corbes sinuoses de la Punta dels Blaus, envoltades  pels ramats atragueren fortament la meua atencio.
 
 

Photobucket

 
 
Vaig fitar la muntanya i sobre un espero rocos, quasi tapat vaig descobrir unes heures que coronaven una cova.  Alli  a prop estaven els pastorets. Volia vore la cova (  Cova dels Blaus em dirien ells mes tard que aixi s’anomenava) i em vaig enfilar per una reblera pelada que baixava, per la dreta de l’espero rocos, des de la cova fins al barranc. Una mena de corriol, amb alguns marges de pedra que el fixaven em situaren en dues gambades a dalt.
 


Photobucket
 
 
Ja un cop a prop de la base de la paret, a sota de l’heura, vaig vore la cova. Els crits dels sagals em feren desviar fins una ereta plana, al damunt de l’espero rocos que havia anat remuntant pel seu costat.  Havien collit les cigroneres seques i les batien amb uns bastons per separar les tabelles  i la palla dels cigrons. L’ereta era petita pero plana y rodejada per un marge. Mes amunt n’hi havia d’altres i mes, mes amunt, al collet que dona al Riu Sec encara mes segons em digueren. Tambe amb cigrons.
 
 

Photobucket

Ja havien acabat de batre i caminarem tots fins la cova per fer un mosset. Un trosset de pa, una mica de formatge, … i de postres les figues mes dolces que mai havia tastat, collides d’una figuera d’alli davant.
Les ovelles anaven fent la seva mentres jo gaudia del moment, de la serenor del lloc, de la musica de les esquelletes, de les histories que em contaven els pastorets i de totes aquelles localitzacions que m’anaven descrivint. M’anaven encegant amb les seues propostes : hauria d’anar a Terres Roges i tastar les cireres del Collet dels Cirers, allo si que son cireres! . I tambe pujar a les Males Terres per vore el teix.  I vinga a proposar i proposar. I m’expliacaren que no feia molts anys, en aquella cova hi vivia la familia dels Blau.Alli a prop tenien un clot de pega, cultivaven les eretes del davant a unes altres de mes amunt, del collet. Ara la cova estava inhospita, pero ells la tenien mes habitable. Fins i tot havien fet una mena de teuladeta que els protegia millor de la pluja i de passada recollia l’aigua per beure.
Finalment mogue el garbi. Els dos pastors, que l’estaven esperant, tornaren a l’ereta. S’havien fet una forca rudimentaria amb branques i amb ella separaren la palla quedant nomes les clofolles i cigrons barrejats.  Aquesta mescla l’anaven posant a dins d’un cabasset i des de dalt d’un marge l’anven deixant caure a terra. El vent s’emportava la palla i deixava caure els cigrons, mes pesats a terra. Entre cançons i rialles els vaig deixar.
.- Faci’m cas, afafes una mica de fatet i la proxima primavera puje a passar una nit a Coves Roges. Les millors cireres, cregue’m! em digue el mes jovenet, el de la Franqueta, mentres jo anava baixant reblera avall.
Despres, ja al Mas de quiquet, quasi fosc, amb la bicicleta vaig reemprendre la tornada. Dos caros dialogaven i jo pensava amb els picots que no s’havien deixat veure. La nit trencada per la dinamo era silent. La silueta de la Roca de Benet passava pel meu costat. Les llumetes d’Horta al fons i apropant-se. Al cel, Orio.
Quanta pau!

dissabte, 4 de setembre de 2010

FREDES FONTS VORA PINAR PLA I RAFALGARÍ

 

Photobucket
 
 
 
Vicent i Vicent. Dos homens que son Port. Que son i que sempre ho han estat. L’un, pastor i l’altre ,home de bosc; tallant, pelant, arrossegant troncs amb matxo o cavall (qui te un cavall te treball) han conegut pam a pam tots els indrets del seu entorn i ara me’ls mostren, amb il.lusio, amb ganes de que el bosc no s’ho menge tot, fins i tot els records. Van mostrant-me els llocs on assedegats bebien o feien beure. Pero d’una manera especial. No paren, van donant-li la carrega afectiva, l’anecdota, l’explicacio o l’historia de tot allo que anem veient, de tot allo que anem trepitjant.
Els trobo, quan quedem, a la plaça de Fredes i els veig amb il.lusio. Per part meua de descobrir indrets nous que cobren vida amb les seues contalles. Amb il.lusio per part seua de que allo no es perga.
Son dos homes que s’ha criat a mil metres d’alçada, que han viscut guerres i postguerres, i el dia a dia d’una vida dura i ferestega que no te res a vore amb la placidesa de les ciutats.
 
M’agrada caminar amb ells, anar escoltant coses que semblent no tenir importancia i que per a mi en tenen. Es literatura a l’aire liure i “sobre la marxa”. Qui si aci em vaig topar amb el maquis, que si aci amb la Guardia civil. Que si esta marca la va fer “el ric” que si alla vam tallar nosequants pins, a vint duros la jornada d’home i 300 pessetes la d’un matxo.
Que si les raboses em furtaven els cabrits, que si alla vaig perdre una borrega.
Tot es historia, la historia natural del port contada amb naturalitat, … naturalment.
 
 

Photobucket

 
Anem anant per la pista de Millers i Carlares. Hem sortit de Fredes i hem passat pels Triadors, no dels Tombadors. Vora  la pista, a les vistes del Mas del Ric , trobem el Pou del Pinar Pla que els hi donava aigua.
 

Photobucket

 
Una mica abans, hem deixat la pista i dreta amunt, passat un collet esta el Pou de Ramia, roblit.


Photobucket
 
 
Al seu costat, la Bassa del Pou de Ramia
 
 

Photobucket

 
 
 
Tornats a la pista i muntanya amunt, ara per l’altre costat, farem cap a la
Bassa dels Comunets. Pel cami em comenten que hi havia un altre pou que ara no trobem. Es clar, tot ho recorden sembrat i ara es bosc. 

 

Photobucket

 
 
De la bassa tornem per un altre senderet cap a la pista. Abans passem pel Pou del Xufo. Al costat, una casa que mai va tindre sostre. El meu agüelo la va començar (em diu Vicent) pero mai la finí.
 

Photobucket
 
 
Tornem a la pista i continuem cap a Caro. En arribar al Coll de la Creu (lo de  la creu ve per la cruïlla de camins) continuem per la pista de Beseit  fins al Corral de la Bassa
 
 

Photobucket
 
Alli al costat esta , contra la pista , el Pou de la Bassa, que d`’entre altres, bastia d’aigua als habitants del Rafalgari. Ara, la construccio i remodelament de la pista l’han roblit i les vaques han fet la resta fins  que nomes es troba una miqueta d’aigua entre terra, pedres i romigueres. Ens hauriem de fixar en un turonet que hi ha a la nostra vora. Es Rafalgarí.
 

Photobucket

 
El poblet de Rafalgari, mes conegut com La Campaneta, malgrat que portés el nom d’un sant varó, estava poblat per malfactors i gent de mal viure. Tant era així que una nit , els francesos  (estem parlant de l’ocupacio francesa que desembocà en la Guerra del Francés) atacaren i cremaren el poblet. Nomes sobrevisqué una dona que despres de demanar refugi a Fredes (no l’hi varen donar ja que estaven prou tips d’aquesta mala gent) s’establí alla on fou acollida, La Senia. Per aixo el terme municipal de La Senia arriba fins aqui, per ser aquesta dona i els seus descendents els propietaris de totes aquestes terres.
Actualment, si caminem per aquest turonet trobarem les restes mudes del llogaret.
Una altra contalla situa la destruccio en temps de les guerres carlines. El lloc era un niu de carlins i un comandant isabelí donà l’ordre de cremar el llogaret una nit. La resta ja ens la podem imiganar. Sembla ser que alguna documentacio existent recolzaria aquesta versio.
 
El nom de Rafalgari vindria de Ragel-Gari, que es el nom d’un pelegri que arribà a Beseit en lo temps dels moros, buscant una cova on resar i fer penitencia pels seus pecats. La cosa es tan senzilla  com allo del “boy meets girl” o  sia, que el Rafel de marres s’havia enamorat d’una princesa i al pare d’aquesta li va agradar tan poc aquell gendre que la va obligar a entrar en un convent quedant ell desvalgut ; decidint anar a correr mont com a penitent.
Aixi es com aquest guerrer i trobador passa a ser anacoreta d’una cova situada vora Mezquin.
El penitent va agafar fama com a miracler i la gent de la contornada hi anaven en peregrinacio a demanar-li el que fos. De passada li va bastir una capelleta a Sant Miquel que amb el temps es transforma en ermita.
Sant Miquel li ho va agrair a l’estil dels arcangels : Quan Rafel va morir, l’arcangel va baixar del cel i se l’endugue cap a casa, el cel.
Amb el temps Mezquin pergue el nom i passa a ser Rafalgari, o la Campaneta.
 

Photobucket
 
 
Tornarem   al corral de la bassa i per una pista ens dirigirem avall, cap a l’est. Al fons, el Tossal d’en Ganadé.
Primer que res esta la Caseta de l’Esmorrat, amb una noguera i dos cirerers. Pertanyie a una gent de Rossell que hi venia de tant en tant ja que plantaven blat pero degut a lo pedregos del terreny creixie molt poc. Pero ells continuaven venint, sembrant, collint.


Photobucket
 
 
Mes endavant, enmig d’uns grans plans, esta el Mas del Port de Canela, amb el corral al costat.
 
 

Photobucket

 
 
Mes enlla, en un marge, trobarem el Pou del Mas de Canela que era lo suficientment fondo com per a necessitar un travesser.
 
 

Photobucket

Pou del Mas de Canela
 

Photobucket

 
I finalment a baix, ja a la foia de robert, el Mas del Port de Robert. Lloc de gran bellesa. Terres que degueren ser molt bones, planes, humides, fertils, que necessitaren una era ben gran per a trillar i batre tot el gra que regalaven.
 
 

Photobucket

 
 
Una mica mes avall, vora el caminet, esta el  Pou del Mas de Robert.


Photobucket 

Ara ha perdut el sostre , pero deguere coneixer mes esplendor, per omplir la bassa que hi ha mes avall i per regar l’hort.
Si seguirem avall, pel caminet, potser trobariem una creu. Alli es penjà, fa moltes decades, l’avi del mas. Son histories dures de gent que va haver de passar moments molt durs al llarg de la seua vida.
 
Ara, quan passegem pel port, o anem a per rovellons, si som capaços de sentir les paraules que arrossega el vent, en podriem sentir moltes, d’aquestes histories.