Pàgina amb moltes fotografies meves del Port, els seus indrets més bonics i orquídies.

També altres imatges del Delta de l'Ebre, Serra d'Irta i altres fotografies que mostren la bellesa del món natural

diumenge, 12 de setembre de 2010

LA FRANQUETA : COVA DEL BLAU

 
 
 
 
Aquell no va ser un estiu qualsevol.
Amb els estalvis de qui sap quant de temps m’havia comprat uns binocles . Em mirava aquell llautó resplendent a l’aparador de Can Cotet, vora el Portal de l’Angel, cada cop que hi anava a Barcelona .
Per aixo molts matins abans que trenques l’alba agafava la bicicleta i pujava vers la Roca de Benet o  els masos de vora els Estrets: els Ateus. la Franqueta, el mas de Toni, de Franxo, de Cases, … .
Per aixo aquell dia estava esperant que la llum neixent em permetes vore una parella de picots garser gros que feia varis dies que tenia aüllat pels xops de vora el Mas de la Franqueta quan apareque un vailet que segons em digue, venia del mas de Corretja. El pastoret recolli a un seu amiguet, tambe pastor que baixà del Mas de la Franqueta i tots dos enfilaren amunt, pel Riu Sec. 
Riallers i trotadors, amb el sarronet a la banda, em contaren que anaven a pels ramats que tenien pasturant pels roquers de Coves Roges. Coneixia el lloc. Plecs espectaculars de calcaries i margues blaves, argiles roges,… conformaven un precios lloc.
Ells tiraren amunt i jo vaig seguir a les meues coses, escrutant els pollancres.
 
 
 
Photobucket
 
 
A mig mati,despres de veure que  no voria els picots vaig decidir fer un tomb per la Vall d’Uixó.
De manera que vaig enfilar, despres de deixar la bicicleta al Mas de Quiquet, pel  caminet de les Clotes de Clementet i Terranyes, a veure que em regalaria el dia.
Despres de deixar el Riu Sec a esquerra i mes tard la Canal del Baco a dreta el cami pujava unes desenes de metres paralel al Barranc del Llor.
Just en el moment que el cami abandonava el Barranc i començava a pujar de valent, al davant met unes esquelletes em feren girar l’esguard a l’altra banda de barranc.
Les corbes sinuoses de la Punta dels Blaus, envoltades  pels ramats atragueren fortament la meua atencio.
 
 

Photobucket

 
 
Vaig fitar la muntanya i sobre un espero rocos, quasi tapat vaig descobrir unes heures que coronaven una cova.  Alli  a prop estaven els pastorets. Volia vore la cova (  Cova dels Blaus em dirien ells mes tard que aixi s’anomenava) i em vaig enfilar per una reblera pelada que baixava, per la dreta de l’espero rocos, des de la cova fins al barranc. Una mena de corriol, amb alguns marges de pedra que el fixaven em situaren en dues gambades a dalt.
 


Photobucket
 
 
Ja un cop a prop de la base de la paret, a sota de l’heura, vaig vore la cova. Els crits dels sagals em feren desviar fins una ereta plana, al damunt de l’espero rocos que havia anat remuntant pel seu costat.  Havien collit les cigroneres seques i les batien amb uns bastons per separar les tabelles  i la palla dels cigrons. L’ereta era petita pero plana y rodejada per un marge. Mes amunt n’hi havia d’altres i mes, mes amunt, al collet que dona al Riu Sec encara mes segons em digueren. Tambe amb cigrons.
 
 

Photobucket

Ja havien acabat de batre i caminarem tots fins la cova per fer un mosset. Un trosset de pa, una mica de formatge, … i de postres les figues mes dolces que mai havia tastat, collides d’una figuera d’alli davant.
Les ovelles anaven fent la seva mentres jo gaudia del moment, de la serenor del lloc, de la musica de les esquelletes, de les histories que em contaven els pastorets i de totes aquelles localitzacions que m’anaven descrivint. M’anaven encegant amb les seues propostes : hauria d’anar a Terres Roges i tastar les cireres del Collet dels Cirers, allo si que son cireres! . I tambe pujar a les Males Terres per vore el teix.  I vinga a proposar i proposar. I m’expliacaren que no feia molts anys, en aquella cova hi vivia la familia dels Blau.Alli a prop tenien un clot de pega, cultivaven les eretes del davant a unes altres de mes amunt, del collet. Ara la cova estava inhospita, pero ells la tenien mes habitable. Fins i tot havien fet una mena de teuladeta que els protegia millor de la pluja i de passada recollia l’aigua per beure.
Finalment mogue el garbi. Els dos pastors, que l’estaven esperant, tornaren a l’ereta. S’havien fet una forca rudimentaria amb branques i amb ella separaren la palla quedant nomes les clofolles i cigrons barrejats.  Aquesta mescla l’anaven posant a dins d’un cabasset i des de dalt d’un marge l’anven deixant caure a terra. El vent s’emportava la palla i deixava caure els cigrons, mes pesats a terra. Entre cançons i rialles els vaig deixar.
.- Faci’m cas, afafes una mica de fatet i la proxima primavera puje a passar una nit a Coves Roges. Les millors cireres, cregue’m! em digue el mes jovenet, el de la Franqueta, mentres jo anava baixant reblera avall.
Despres, ja al Mas de quiquet, quasi fosc, amb la bicicleta vaig reemprendre la tornada. Dos caros dialogaven i jo pensava amb els picots que no s’havien deixat veure. La nit trencada per la dinamo era silent. La silueta de la Roca de Benet passava pel meu costat. Les llumetes d’Horta al fons i apropant-se. Al cel, Orio.
Quanta pau!

1 comentari:

  1. Sí, amic Lluís, així és el Port!: pau i mé pau! Només cal endinsar-hi unes alenades per començar a assaborir eixa pau que tu, follet de bosc, et beus a glopades.

    Una abraçada, follet de bosc!

    vicent pellicer ollés

    ResponElimina