Pàgina amb moltes fotografies meves del Port, els seus indrets més bonics i orquídies.

També altres imatges del Delta de l'Ebre, Serra d'Irta i altres fotografies que mostren la bellesa del món natural

dissabte, 4 de setembre de 2010

FREDES FONTS VORA PINAR PLA I RAFALGARÍ

 

Photobucket
 
 
 
Vicent i Vicent. Dos homens que son Port. Que son i que sempre ho han estat. L’un, pastor i l’altre ,home de bosc; tallant, pelant, arrossegant troncs amb matxo o cavall (qui te un cavall te treball) han conegut pam a pam tots els indrets del seu entorn i ara me’ls mostren, amb il.lusio, amb ganes de que el bosc no s’ho menge tot, fins i tot els records. Van mostrant-me els llocs on assedegats bebien o feien beure. Pero d’una manera especial. No paren, van donant-li la carrega afectiva, l’anecdota, l’explicacio o l’historia de tot allo que anem veient, de tot allo que anem trepitjant.
Els trobo, quan quedem, a la plaça de Fredes i els veig amb il.lusio. Per part meua de descobrir indrets nous que cobren vida amb les seues contalles. Amb il.lusio per part seua de que allo no es perga.
Son dos homes que s’ha criat a mil metres d’alçada, que han viscut guerres i postguerres, i el dia a dia d’una vida dura i ferestega que no te res a vore amb la placidesa de les ciutats.
 
M’agrada caminar amb ells, anar escoltant coses que semblent no tenir importancia i que per a mi en tenen. Es literatura a l’aire liure i “sobre la marxa”. Qui si aci em vaig topar amb el maquis, que si aci amb la Guardia civil. Que si esta marca la va fer “el ric” que si alla vam tallar nosequants pins, a vint duros la jornada d’home i 300 pessetes la d’un matxo.
Que si les raboses em furtaven els cabrits, que si alla vaig perdre una borrega.
Tot es historia, la historia natural del port contada amb naturalitat, … naturalment.
 
 

Photobucket

 
Anem anant per la pista de Millers i Carlares. Hem sortit de Fredes i hem passat pels Triadors, no dels Tombadors. Vora  la pista, a les vistes del Mas del Ric , trobem el Pou del Pinar Pla que els hi donava aigua.
 

Photobucket

 
Una mica abans, hem deixat la pista i dreta amunt, passat un collet esta el Pou de Ramia, roblit.


Photobucket
 
 
Al seu costat, la Bassa del Pou de Ramia
 
 

Photobucket

 
 
 
Tornats a la pista i muntanya amunt, ara per l’altre costat, farem cap a la
Bassa dels Comunets. Pel cami em comenten que hi havia un altre pou que ara no trobem. Es clar, tot ho recorden sembrat i ara es bosc. 

 

Photobucket

 
 
De la bassa tornem per un altre senderet cap a la pista. Abans passem pel Pou del Xufo. Al costat, una casa que mai va tindre sostre. El meu agüelo la va començar (em diu Vicent) pero mai la finí.
 

Photobucket
 
 
Tornem a la pista i continuem cap a Caro. En arribar al Coll de la Creu (lo de  la creu ve per la cruïlla de camins) continuem per la pista de Beseit  fins al Corral de la Bassa
 
 

Photobucket
 
Alli al costat esta , contra la pista , el Pou de la Bassa, que d`’entre altres, bastia d’aigua als habitants del Rafalgari. Ara, la construccio i remodelament de la pista l’han roblit i les vaques han fet la resta fins  que nomes es troba una miqueta d’aigua entre terra, pedres i romigueres. Ens hauriem de fixar en un turonet que hi ha a la nostra vora. Es Rafalgarí.
 

Photobucket

 
El poblet de Rafalgari, mes conegut com La Campaneta, malgrat que portés el nom d’un sant varó, estava poblat per malfactors i gent de mal viure. Tant era així que una nit , els francesos  (estem parlant de l’ocupacio francesa que desembocà en la Guerra del Francés) atacaren i cremaren el poblet. Nomes sobrevisqué una dona que despres de demanar refugi a Fredes (no l’hi varen donar ja que estaven prou tips d’aquesta mala gent) s’establí alla on fou acollida, La Senia. Per aixo el terme municipal de La Senia arriba fins aqui, per ser aquesta dona i els seus descendents els propietaris de totes aquestes terres.
Actualment, si caminem per aquest turonet trobarem les restes mudes del llogaret.
Una altra contalla situa la destruccio en temps de les guerres carlines. El lloc era un niu de carlins i un comandant isabelí donà l’ordre de cremar el llogaret una nit. La resta ja ens la podem imiganar. Sembla ser que alguna documentacio existent recolzaria aquesta versio.
 
El nom de Rafalgari vindria de Ragel-Gari, que es el nom d’un pelegri que arribà a Beseit en lo temps dels moros, buscant una cova on resar i fer penitencia pels seus pecats. La cosa es tan senzilla  com allo del “boy meets girl” o  sia, que el Rafel de marres s’havia enamorat d’una princesa i al pare d’aquesta li va agradar tan poc aquell gendre que la va obligar a entrar en un convent quedant ell desvalgut ; decidint anar a correr mont com a penitent.
Aixi es com aquest guerrer i trobador passa a ser anacoreta d’una cova situada vora Mezquin.
El penitent va agafar fama com a miracler i la gent de la contornada hi anaven en peregrinacio a demanar-li el que fos. De passada li va bastir una capelleta a Sant Miquel que amb el temps es transforma en ermita.
Sant Miquel li ho va agrair a l’estil dels arcangels : Quan Rafel va morir, l’arcangel va baixar del cel i se l’endugue cap a casa, el cel.
Amb el temps Mezquin pergue el nom i passa a ser Rafalgari, o la Campaneta.
 

Photobucket
 
 
Tornarem   al corral de la bassa i per una pista ens dirigirem avall, cap a l’est. Al fons, el Tossal d’en Ganadé.
Primer que res esta la Caseta de l’Esmorrat, amb una noguera i dos cirerers. Pertanyie a una gent de Rossell que hi venia de tant en tant ja que plantaven blat pero degut a lo pedregos del terreny creixie molt poc. Pero ells continuaven venint, sembrant, collint.


Photobucket
 
 
Mes endavant, enmig d’uns grans plans, esta el Mas del Port de Canela, amb el corral al costat.
 
 

Photobucket

 
 
Mes enlla, en un marge, trobarem el Pou del Mas de Canela que era lo suficientment fondo com per a necessitar un travesser.
 
 

Photobucket

Pou del Mas de Canela
 

Photobucket

 
I finalment a baix, ja a la foia de robert, el Mas del Port de Robert. Lloc de gran bellesa. Terres que degueren ser molt bones, planes, humides, fertils, que necessitaren una era ben gran per a trillar i batre tot el gra que regalaven.
 
 

Photobucket

 
 
Una mica mes avall, vora el caminet, esta el  Pou del Mas de Robert.


Photobucket 

Ara ha perdut el sostre , pero deguere coneixer mes esplendor, per omplir la bassa que hi ha mes avall i per regar l’hort.
Si seguirem avall, pel caminet, potser trobariem una creu. Alli es penjà, fa moltes decades, l’avi del mas. Son histories dures de gent que va haver de passar moments molt durs al llarg de la seua vida.
 
Ara, quan passegem pel port, o anem a per rovellons, si som capaços de sentir les paraules que arrossega el vent, en podriem sentir moltes, d’aquestes histories.
 




 
 

 

 
 
 
 
 

 

 


2 comentaris:

  1. Tot un privilegi passejar acompanyat dels erudits del terreny.

    ResponElimina
  2. Fantástico, Lluis. Estás haciendo un gran trabajo...

    ResponElimina