Pàgina amb moltes fotografies meves del Port, els seus indrets més bonics i orquídies.

També altres imatges del Delta de l'Ebre, Serra d'Irta i altres fotografies que mostren la bellesa del món natural

dissabte, 29 de maig de 2010

COVA DEL VIDRE – COCO DE LA TORMEDA – PONT FORADAT D’ORIO – ESCARRISSÓ DE BARRETES – COLL DE LLORET

 

 

 

 

L’atzar, unes oposicions  i un cap de setmana mogudet m’havien dut, com cada dilluns a mig mati, a fondejar vora la  cafetera per  injectarme vinga miligrams de cafeina en vena. Mirava el reflex de la meua cara, tota feta pols pel frenesi dels dies passats i em deia: Amparito, quina n’has fet per a convertir-te, tu,  tota una xica de l’horta en una noia de la ribera

I mentres estava somiquejant entre l’eros i el tanatos aparegue ell, d’un bot, amb un somriure esplendit, cul arreglaet i barba a lo Alatriste demanant pel meu cap, pel jefe vaja.

El cor se’m va a posar a mil, tant que els seus batecs em tregueren de l’ensomniacio. Mira que ere interesant!. “Eixe xic, Amparito, ha de ser tot per a tu”. Un fletxasso, vaja.

Com vaig poder, el vaig despatxar de la meua vista, passadis endavant;  pero  del cervellet , no hi hague manera. Quan vaig notar que ja hauria sortit del despatx del meu superior , entrí per xafardejar i li  preguntí directament al boss  .

.- Es un enamorat del Port, em digue mentres amb el cap m’invitava a mirar les fotos escampades per la taula: fotografia moixons .

Jo, la veritat,vaig mirar aquelles fotos i a mi, que voleu que vos diga,  em semblaren pardals. Pero si el boss diu moixons, pues moixons.

 

Pero aixo nomes es el proleg, ja que jo, que sempre m’he considerat la presidenta honorifica del CSI de la seduccio, vaig començar les meues investigacions + diseny + desenvolupament d’un pla personal d’actuacio. La lloba iberica anava de cacera. I aquesta cacera em va portar a les escoles d’un poble vora la capital, dissabte a les 9 del mati; que ja te merit per a ser un dissabte.

L’estrategia i la tactica (compte que una ha estat marxista-leninista) habien fet de mi una excursionista de les de tota la vida. Una amiga em deixà uns pantalons que semblaven apedaçats i una samareta de maniga curta que la Maria Cinta, l’amiga, li havia posat nom : la samarreta tecnica. El seu fill, les xiruques i els calcetins. La gorra de la Copa America  era de la casa

Ara es el moment d’explicar que el fet d’anar amb roba i botes deixades no es perque una no s’ho pot permetre (bueno, ara amb la rebaixa del sou no se com quedare) sino perque no et pots presentar com a excursionista de les de tota la vida i apareixer mes d’estreno que les xiquetes el dia de Paqüa.

L’objectiu del dia era anar al Port, malgrat que els cotxes enfilaven cara a muntanya. Agafarem la carretera que va de Tortosa al Mas de Barberans, passarem el poble i seguidament, per la dreta, ens desviarem per una pista que deie a  La Vall.

Bonico, ho ere molt . Les parets altissimes, molt de verd, de pins , de carrasques i flors que no coneixo  i que  els meus companys de cotxe anaven citant mig embadalits : Junça, gladiol, lligabosc,…

 

Photobucket

 

Despres de molt pujar, que  estaba ben  marejada (per aixo es deu dir el Port), pararem i començarem a caminar. El GR-7 a dreta era la sendera que calia seguir.

 

Photobucket

 

Primer que res, als pocs minuts, un pal indicador a la Cova del Vidre.

Pujar , baixar i continuar pel Gr fins uns plans plens de pins i vegetacio : Els Bancals de Tabollar. Per alli digueren que sortia per l’esquerra un sender que anava a la Canal d’Abril. Pues que bien!

Uns pasos mes endavant trobarem una bifurcacio, Per l’esquerra continuava el GR pero per la dreta anava el nostre itinerari. Fins al moment tot era pla y el meu cos no se’n resentia. Lo de sender, com que no era res de l’altre mon . Ni marques, ni muntets de pedres i de vegades ni sender. 

Photobucket

 

Aixi arribarem a uns altres plans plens tambe de pins : El Replanillar. I alla al fons la Cova del Vidre.

 

Photobucket

 

Aci ens desviarem per vore el que descrivien com una petita meravella (una petita meravella es un anell amb un pedrusco, no allo) : el Coco de la Tormeda, que en els seus bons temps donava un parell de canters diaris d’aigua fresca .

 

Photobucket

 

El coco, un forat horitzontal a la roca, com si fos una coveta, tan xicoteta que no cabia ni un canter ni un marraixó.

 

Photobucket

 

Del coco, que es dificil de tobar, anarem al Bosc dels Torns, i d’alli ens indicaren la nostra propera parada : El Pont Foradat d’Orio. Habiem passat dels pins rojals al pins negrals

Allo era una baixada forta, forta. I sense cami. “Aci Amparito, a bacs perdras el serení”, em vaig dir amb el coneixement d’aquell que la baixada mes forta que ha fet en  la seua vida ha estat les escales del pis de s’agüela.

Pero com que tots baixaben, jo  darera d’ell, a escoltar tot el que deia. Que si els nius de picot. Que si el cant de la mallerenga. Que si el coixí del rei.  I jo, a tot que si, com em van ensenyar les monges.

 

Photobucket


La baixada ho sigué per un bosc molt bonic: una gran concentracio d’aurons digue ell, i jo, i tots, que si, que siiii. 
 

Photobucket

 

De manera que com qui no vol la cosa, al fons del barranc vam fer cap. A la foto es pot vore el pedragal per on vam baixar i les taques verd clar dels aurons. A la tardor, aixo es un esclat de rojos i grocs, vaig sentir dir. Hem de tornar.
Un cop al barranc, el travessarem i mes o menys plans, nadant entre boixos i argelagues,
 
 

Photobucket

vam fer cap al forat d’Orio. Es veu que aixo del Pont Foradat no es un pont, que es un forat.
L’Ull del Ciclop, l’Ull del Ciclop!! deien tots. No, si encara ens sortira el Polifem davall unes mates…
 
 

Photobucket


Finaltment anarem a passar per dins del forat i la veritat es que era bonic, forat i paisatge.
 

Photobucket
 
Pero jo mirava avall, i de cami res de res. Les botes em feien mal, estava cansada i ja portava un peeling de braços i cames que no es podia consentir.
Aviat trobarem  cami, digue ell. I jo, mendidera,  que sí, que no ve d’aci.
 

Photobucket

 
 
Pero la veriat es que Deu, o la Mare de Deu d’Orio,(que es una agulla que vam vore per alli) s’apiadà de mi i baixant pel recte, camp a traves, promptet arribarem a un senderet, xicotet pero amb bona pinta. I amb marques roges. Alments algu ha passat per aci abans que natros per pintar les marques.
Es el cami que va del Coll dels Morralets al Coll de Lloret. Nosaltres, cami per la dreta. Ja estava fins al monyo del Port, pero ara tocava cami planer,
Pos que si! Puja i baixa i arrapa’t a les arrels, a les soques, on siga,…com al xiste del Tarsan.
 
 
Photobucket

Pero els camins del patiment sont nombrosos. Ferem cap a un barranc, el Barranc de Barretes que el baixarem una mica entre rocs i arbres i al poc de haber sortit del barranc, un salt amb una escala: l’Escarrisso de Barretes.
Es que a tot li diuen escala : un tronc de carrasca, aixo sí, molt recte, amb uns travessers que es movien. La seduccio havia passat a segon terme i l’instint de  supervivenvia trucava a la porta.
Les dones una mica figues tambe tenen el seu encant em vaig dir i arrapada al tronc, com si fos un bomber, i amb algun que d’altre ai, ai, ai, vaig fer cap als peus de l’escala.
 
 
Photobucket

 
Per sort alli mateix hi ha una font, la Font del Moreno que rajava i vaig poder fer un glop que em sentà com unes gotes d’Aigua del Carmen.
 


Photobucket

 
De la font estant, el sender pujava una mica pero les vistes que anaven aparguent eren impresionants. 
 


Photobucket

 
Barrancs com aquells, escarpats, trencats, ferestecs i solitaris mai se m’havien aparegut als ulls.
 


Photobucket
 
 
 
La  poca esma que encara em quedava   la vaig fer servir per admirar tot aquell paisatge, a l’aiguabarreig (vaig aprendre aquesta paraula alli)  dels Barrancs de Barretes i d’Orio.
 
 

Photobucket

Despres, arribar al Coll de Lloret va ser una passeig, amb bous inclosos i una polemica que els portava a tots enfurismats, sobre una reserva de cabres que habien tancat amb una doble reixa o aguna cosa aixis.
Del Coll de Lloret, una pista baixava avall, cap a l’Area de la Vall. Un sender tirava planer, cap a la Font dels Forestals. I un traç desdibuixat pujava recte amunt: BINGO,ho heu endevinat.
Pujada amunt, a desfer tot allo que haviem anat baixant.
El cansament, la calor, el mal als peus i les nafres, tot embolicat amb l’absurd de tota la meua situacio , qualificable de deliri, m’havia deixat sense forces.
Quan ja no podia mes, vaig seure a terra a esperar que els voltors se’m mengessin. Estava sola (feia estona que anava al darrera) quan vaig sentir una veu dolça que nomes digue una frase i desaparegue : Fas  un gran esfoç pero inutil : “Ja esta pillat”.
 
Aquella nit la vaig dormir inquieta. Semblava un ecce homo i em feien mal fins les pestanyes. I damunt de tot aixo, somis d’imatges d’aquells barrancs  amb personatges i animals extranys de noms que no em sonaven de res : Tibis, Daurada, Anas, Ontovanis, Gigènia,…. i moixons, vinga moixons.
Mira que es pareixen tant als pardals!

DESCARREGAT EL TRACK
 
 
 
 


 
 
 
 


 
 
 
 


 
 
 


 
 
 
 



3 comentaris:

  1. Molt bona crònica, ara..., que el de les dones figues...., al final ho vam baixar i això és el que compta. Unes fotos fantàstiques Lluís, fins la propera

    ResponElimina
  2. Hola, amic! Saps? El teu parlar valencianet m'encanta! I molt més m'apassiona la teua ment enginyosa, que és capaç de crear un món fantasiós arran de les teues fantàstiques vivències en la natura del Port. I no en faces cas!: pardals, moixons...; al cap i a la fi són amics nostres, éssers vivents que vesteixen el bosc de colors i refilets encisadors.

    Vicent Pellicer Ollés

    ResponElimina
  3. Després de llegir aquesta historia del Port ,tinc la sensació que més d'un cop he fondejat a la mateixa cafetera que l'Amparito, i no sé com? però també m'en vaig adonar que estaba penjadeta d'Alatriste i del seu culet arreglaet.........
    Si el nostre mestre Fèlix Rodriguez fos entre nosaltres, segur que hi dedicaría molt de temps i esforç per fer un magnific reportadge sobre aquesta lloba ibèrica enamorada, que ronda pel Port .I estic segur també de que faria molt bona amistat en Alatriste senyor dels moixons, si aquest que sommia en:

    !!Esparver d'ales fines jo vull ser
    i fer cabdells de núvols de cotó
    i d'allà del cel més clar i seré,

    mirar la terra roja i la verdor
    dels cingles i barrancs del meu racó,
    volant com l'esparver !!

    Amparito ,si ja coneixes la música d'aquesta poesia,t'adonaràs que sintonisa força bé en la lletra i en les imatges que tant generosament ens regales.

    Moltes gràcies!

    ResponElimina